FUNDATS PER UNA SUBVENCIÓ
A principis dels seixanta, l’alcalde franquista Joan Noguera encomana la gestió esportiva de la ciutat a Francisco Perona. “En aquella època no podies dir que no”, destaca la seva neboda, Sandra Perona. Així, aquesta figura es converteix en un dels impulsors de l’handbol a Berga, en un moment en què l’esport va gaudir d’una més que destacable presència a la comarca, a través de les diferents escoles que el practicaven.
La fundació del club l’any 1962 va apuntalar l’handbol a Berga: segons indica la seva neboda, per bé que és una dada que no està confirmada, tot va començar gràcies a una subvenció: “Era un buscador de cèntims”, assegura d’aquesta figura cabdal per a la nostra història, que era un miner i professor de gimnàstica.
El “corredor”, com era conegut, s’ajunta amb gent com Xavier Villegas, Antoni Sabata o Josep Pujals, entre d’altres, per tirar endavant un projecte inicialment sota el nom de Secció de Balonmano del Club Natació Berga. I és que, en aquell moment, la “idea de les elits franquistes” era entendre unitàriament les infraestructures de la piscina i del pavelló, assegura la neboda de Perona. En aquest sentit, les fonts confirmen que, abans de la fundació, alguns berguedans havien jugat a handbol en nom de la Falange, com a OJE de Berga.
“ANAR-HI, ANAR-HI I ANAR-HI”
Tot i la fundació l’any 1962, l’Handbol Berga no comença a competir federat fins a la temporada 1966-1967, a Tercera provincial. El curs vinent ja incorpora un equip juvenil i quan aquella generació de joves s’uneix al primer equip arriba la primera generació exitosa: “Vam jugar contra Barça i fins i tot guanyàvem al Granollers”, apunta precisament Xavier Villegas, un altre nom rellevant, vinculat al club, ja com a entrenador, fins a finals dels vuitanta.
Aquell Handbol Berga va encadenar un parell d’ascensos, gràcies a entrenadors més coneixedors de la disciplina que els anteriors. Jordi Subirana, un dels jugadors d’aquella primera fornada, remarca la tasca al sènior dels germans García, Josep i Paco, mentre Villegas destaca el nom de Josep Farguell, de qui va aprendre les primeres tàctiques i jugades en aquell juvenil. Aquest “grup d’amics” es va desfer al cap de poc perquè molts dels seus components van marxar, fos a Barcelona o a fer la mili, per exemple.
D’aquella època també en va sortir un dels lemes que ha persistit i que darrerament el club n’ha tornat a fer molta bandera. “No teníem massa idea tampoc, tot era pit i collons i anar-hi, anar-hi i anar-hi”, explica Subirana. I és que aquest “anar-hi, anar-hi i anar-hi”, per bé que algunes teories l’atribueixen al tècnic de l’equip ‘Xevit’ Soler, va ser un leitmotiv en aquell equip i més enllà, esdevenint un dels lemes del recordat activista Antoní Massaguer, jugador d’aquell Handbol Berga. L’equip es va haver d’avesar al joc a còpia d’anar-hi, en un temps en el qual els pavellons com el de Berga eren poc habituals i els jugadors s’aguerrien en pistes de ciment a l’exterior, on el fred esquerdava la pell i molts cops les passades venien compassades d’una esquitxada de fang.
PRIMER GRAN ÈXIT, EN FEMENÍ
De principis a mitjans dels setanta, el femení va ser el protagonista del club: un grapat de joves van formar el primer equip de dones a la ciutat, provinent de les diferents escoles. I és que calinsistir que l’handbol era un esport de referència a les escoles del Berguedà, d’on sortia una selecció per jugar el Trofeu Sant Jordi. Després d’un bon temps entrenant, quan van començar a competir eren imbatibles: “Guanyàvem de pallissa”, recorda una de les jugadores més joves d’aquell conjunt, Montserrat Santandreu. “L’equip guanyava tot el que jugava”, explica Àngels Casafont, jugadora d’aquell equip que va acabar sent internacional.
Aquelles noies, segons apunta, era guanyadores gràcies a les ganes i l’actitud, fins i tot quan competien entre elles a les escoles anaven “a matar”: “No deixàvem perdre cap pilota per res del món, i érem molt atlètiques i físicament dotades”. El Campionat d’Espanya del 1975 a Alacant va ser “una prova de foc” de si podrien guanyar fora de Catalunya i la il·lusió les va permetre guanyar. “Vam dir que, si guanyàvem, tallaríem la barba al Sabata. I ho vam fer”, recorda.
L’èxit d’aquell conjunt va ser fugaç, tot i picar alt. Van començar a caminar la temporada 71-72, segons el mencionat treball de Giménez i, guanyant tot el que van disputar a infantils, cadets i juvenils. La plantilla entrenada per Xavier Villegas i Antoni Sabata va fer pinya i es va convertir en un grup d’amigues, però també es va dissoldre aviat perquè les jugadores van marxar fora de Berga a estudiar i pels seus motius laborals. Com a apunt, aquella esquadra també va tenir un vincle amb el franquisme, ja que van arribar a jugar en nom de la Falange i la copa va ser entregada per la germana de Primo de Rivera, recorda Villegas.
ASCENS A SEGONA NACIONAL: ÈPOCA DAURADA
Però si un moment de la trajectòria de l’Handbol Berga està ancorat a la història de la ciutat és, sens dubte, l’ascens a Segona nacional del maig de 1987, el punt més àlgid d’aquest esport a casanostra.
Després d’anys buscant consolidar l’equip masculí, a partir de 1983 s’encadenen alguns ascensos que porten a un equip de jugadors experimentats amb incorporacions de joves a una categoria que avui equivaldria a la Lliga catalana. El camí va començar liderat per Ramon Solà com a entrenador, però abans de menjar-se els torrons va plegar pel “malestar” generat “a partir de discrepàncies amb un petit grup de jugadors”, segon recull el diari Regió7 de l’època. El porter Toni Lorente va agafar les regles i l’equip va seguir el seu bon camí.
Aquell ascens es va aconseguir progressiva, gràcies a aquesta unió entre diferents generacions i una fornada més jove, liderats per Sebastià Expósito, un altre nom històric, lligat des dels 13 anys al club. “El Berga no pot tenir cada any 16 jugadors que comencin, ha d’agafar fornades diferents. Vam encadenar ascensos afegint gent que anava potenciant l’equip. Pràcticament tots érem de Berga”, recorda l’ara entrenador del sènior masculí.
Aquella generació de generacions es va consolidar durant un grapat d’anys i, fins i tot, va fregar un altre ascens. Noves tàctiques com una defensa més oberta i arriscada es van sumar a la gran intensitat que va marcar des del principi a aquell sènior històric. Algunes incorporacions de “gent de fora” van aguantar l’equip a la ja anomenada Primera catalana, però va faltar “gent darrere que empaités” i l’any 1991 va començar la caiguda perdent la categoria, segons relata aquest gurú de l’handbol berguedà. La falta de relleu va fer que paulatinament l’equip anés perdent gas: “El primer equip anava molt bé, però es va descuidar la base. És el problema històric”, lamenta Expósito.
